DONA DE PRIMAVERA
Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d’un vers.
Showing posts with label Joan Margarit. Show all posts
Showing posts with label Joan Margarit. Show all posts
Friday, March 1, 2019
Sunday, August 19, 2018
Letters in poems: Joan Margarit (IX)
Cosas en común
Habernos conocido
un otoño en un tren que iba vacío;
La radiante, aunque cruel
promesa del deseo.
La cicatriz de la melancolía
y el viejo afecto con el que entendemos
los motivos del lobo.
La luna que acompaña al tren nocturno
Barcelona-París.
Un cuchillo de luz para los crímenes
que por amor debemos cometer.
Nuestra maldita e inocente suerte.
La voz del mar, que siempre te dirá
dónde estoy, porque es nuestro confidente.
Los poemas, que son cartas anónimas
escritas desde donde no imaginas
a la misma muchacha que un otoño
conocí en aquel tren que iba vacío.
Wednesday, July 25, 2018
Hands in Poems: Joan Margarit (VIII)
Faros en la noche
Intento seducirte en el pasado.
Las manos al volante y esta luz
de club nocturno del tablier me dejan
-fantasía invernal- bailar contigo.
Detrás de mí, igual que un gran camión,
el mañana hace ráfagas de luces.
No lo conduce nadie y me adelanta,
pero ahora tú y yo viajamos juntos
y el coche puede ser el dos caballos
de los años sesenta hacia París.
“Je ne regrette rien” canta Edith Piaf.
Bajo la ventanilla, entra la noche
fria de la autopista, y el pasado
se aproxima de cara, velozmente:
cruza y me ciega sin bajar las luces.
Monday, April 30, 2018
Words in Poems: Joan Margarit (VII)
 |
| Fotografía de Dolores López |
RAQUEL
Te enseñaron a hacerlo todo bien.
Jugando, obediente, te ibas acostumbrando
a lugares seguros que algún día
te fallarían, ya que el orden es
igual de peligroso que el desorden.
Son las habitaciones cerradas de la infancia,
las corrientes de aire, los portazos
en una casa donde ya no hay nadie.
Vienes desde muy lejos con tu sonrisa tímida,
desde un mundo tranquilo en blanco y negro
con tu madre y la estufa de carbón
en una galería con cristales
de muy poco espesor por donde huía
el calor de aquel tiempo hacia el frío
del cielo azul de un patio de manzana.
Te fuiste acostumbrando
a no confiar en ti. A no saber
qué habías hecho mal para que ahora volviese
con palabrotas que no habías dicho
y gestos de desprecio que nunca fueron tuyos.
Porque has sabido amar, pero la vida
cuánta muerte ha llevado hasta tus ojos.
Hoy transmiten de nuevo la tímida ternura
de aquella niña buena en blanco y negro
que aprendió a hacerlo tan bien todo
para salvar así,
pasados tantos años, nuestro amor.
En No estaba lejos, no era difícil (2010)
RAQUEL
Van ensenyar-te a fer-ho tot ben fet.
Jugant, obedient, t’acostumaves
als llocs segurs que un dia et fallarien.
L’ordre és tan perillós com el desordre,
són les cambres tancades de la infància
i alhora els corrents d’aire, els cops de porta
en una casa on ja no hi ha ningú.
Amb un somriure tímid véns de lluny,
des del teu món tranquil en blanc i negre
amb la mare i l’estufa de carbó
en una galeria amb vidres prims
per on fugia l’escalfor d’un temps
cap al fred del cel blau d’un pati d’illa.
Vas anar acostumant-te
a no confiar en tu. A no saber
què havies fet mal fet perquè ara retornés
amb paraulotes que no havies dit
i gestos de menyspreu que no eren teus.
Has estimat molt bé,
però la vida, quanta mort ha dut
als teus ulls durs que ara han tornat
a transmetre la tímida tendresa
d’aquella bona nena en blanc i negre
que va aprendre-ho a fer tot tan ben fet
per salvar el nostre amor tants anys després.
Wednesday, February 28, 2018
Words in Poems: Joan Margarit (VI)
El poema
Damunt la tabla hi ha una llibreta.
Abans d'anar a dormir, mires l'última pàgina.
Retocat y difícil de llegir, mostra paraules
suprimides.
D'altres de noves en els marges.
Ratlles que creen el paper
per traslladar un vers d'un lloc a un altre.
En revisar-lo una vegada més, t'atures en llegir:
Aquests poemes busquen des d'on tornar a estimar.
Vas fins a la finestra:
en el carrer no hi ha ningún.
I tornes a la tabla,
on el poema continua.
És aquí, amb tu.
Abans d'anar a dormir, mires l'última pàgina.
Retocat y difícil de llegir, mostra paraules
suprimides.
D'altres de noves en els marges.
Ratlles que creen el paper
per traslladar un vers d'un lloc a un altre.
En revisar-lo una vegada més, t'atures en llegir:
Aquests poemes busquen des d'on tornar a estimar.
Vas fins a la finestra:
en el carrer no hi ha ningún.
I tornes a la tabla,
on el poema continua.
És aquí, amb tu.
En Des d'on tornar a estimar (2015)
Wednesday, January 10, 2018
Letters in Poems: Joan Margarit (V)
Vinc d'allí
Visc en cuitas amb edificis alts,
inclinats, al biaix, i que exhibeixen,
sumptuosos, la força del perfil
i de la insensatesa.
Titani i vidre reflectint els núvols.
Però la vida són tumbé bastones,
uns humains esquelets per anar amunt.
Com un traïdor de Shakespeare, l'opulència
planeja sempre un crim.
I jo sóc una carta mal escrita
pels qui van obrir pas a l'aigua fins als horts.
Vinc d'allí. El que hi hagi en mi de noble
no pot venir d'enlloc més que de la pobreza.
La que amb humilitat treu la bastida
d'uns murs rectes, verticals i clàssics.
La que ama l'airada va apartar la terra.
L'he coneguda. Sé què és.
Mai no la confundré amb tot allò
que hi ha de miserable en l'opulència.
En Des d'on tornar a estimar (2015)
Wednesday, January 25, 2017
Cards in Poems: Joan Margarit (IV)
Platja de setembre
Sota la volta de racola lava que arriba a l'horitzó,
hi ha el mosaic net del mar, i les pinedes
lluents com vidres d'un verd fosc d'ampolla:
la postal de la vida que, al arree,
amb la infantil, difícil lletra tema,
i amb el mata-segells de la mort, diu:
mai més, papà, mai més.
Les ones es cargolen i copleen
amo força i amo el gest
tetinejant d l'orbetat del temps.
La nostàlgia ens envia les teves precioses
postals des de la fosca.
Playa de septiembre
Debajo de la bóveda
de azulejos que llega al horizonte,
está el mosaico límpido del mar,
y pinares que son como cristales
de un color verde oscuro de botella:
la postal de la vida que, detrás,
con tu letra difícil e infantil,
y con el matasellos de la muerte,
dice, ya nunca más, papá, ya nunca más.
Las olas se retuercen y golpean
con fuerza y con el gesto
de tanteo del tiempo y su ceguera.
La nostalgia nos manda unas preciosas
postales tuyas desde las tinieblas.
En Cálculo de estructuras (2005)
Saturday, December 24, 2016
Letters in Poems: Joan Margarit (III)
Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig
-aquesta fletxa d’ombra-
i els rostres sensuals, intelligents, bellíssims,
s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.
No tires las cartas de amor
Ellas no te abandonarán.
El tiempo pasará, se borrará el deseo
-esta flecha de sombra-
y los sensuales rostros, bellos e inteligentes,
se ocultarán en ti, al fondo de un espejo.
Caerán los años. Te cansarán los libros.
Descenderás aún más
e, incluso, perderás la poesía.
El ruido de ciudad en los cristales
acabará por ser tu única música,
y las cartas de amor que habrás guardado
serán tu última literatura.
Sunday, July 10, 2016
Words in Poems: Joan Margarit (II)
 |
| Ilustración de Josep M. Subirachs, La sombra del otro mar (2016) |
Què fer de les paroles al final?
Si vull trobar què sec no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els initials lampes d'intel-ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s'acosta
la meva veritat, duríssima i senzala.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andenes, eme pasasen a frec.
IDENTIDAD
¿Qué hacer con las palabras al final?
Solo puedo buscar, para saber qué soy,
en la infancia y ahora en la vejez:
ahí es donde la noche es fría y clara
como un principio lógico. El resto de mi vida
es una confusión por todo aquello
que nunca he comprendido:
las tediosas dudas sexuales
y los inútiles relámpagos
de inteligencia. Debo convivir
con la tristeza y la felicidad,
vecinas implacables.
Se acerca la última verdad, durísima y sencilla.
Como los trenes que en la infancia,
jugando en el andén, me pasaban rozando.
De Amar es dónde, 2015
Sunday, July 3, 2016
Mail in Poems: Joan Margarit (I)
 |
| Ilustración de Josep M. Subirachs, La sombra del otro mar (2016) |
Santa Cruz de Tenerife
El meu romanticisme no começa
ni en la literatura ni en la música,
sinó en la humilitat
dels buas de tants mercants i tants correus
que feien el trajecte entre les illes.
Comença en la plaça, en el templet dels músics
descota els remorosos lore's d'Índies.
La vida ha agafat apuesta forma
del flamejar d'un pal sense bandera.
Els correus i merchants sempre navegaran
-envoltats per l'oblit, que és com les nits al mar,
tot i que sense estrelles-
bressats per les onades busques, càlides,
cap a la plaça Príncipe.
PLAZA PRÍNCIPE
Santa Cruz de Tenerife
Ni en la literatura ni en la música
tiene su origen mi romanticismo:
más bien en la humildad
de los buques correo y mercantes
que hacían el trayecto entre las islas.
Los recuerdo a la vez que aquella plaza
con el templete de los músicos
bajo el rumor de los laureles de Indias.
La vida ha ido tomando poco a poco esta forma
del flamear de un mástil sin bandera.
Mercantes y correos siempre navegarán
envueltos en olvido,
lo mismo que una noche en alta mar,
mecidos por las olas bruscas, cálidas,
hacia la plaza Príncipe.
De Se pierde la señal, 2012
Subscribe to:
Posts (Atom)